L'avió surt a les 23.55 de l'aeroport del Prat, quatre hores de vol, piscolabis a dalt de l'aprell, tres seients per a mi tota soleta, llarga becaina. El viatge comença molt bé.
Fent cua al Prat, conec una família catalana amb dos nens, han llogat un cotxe i s'ofereixen a portar-me de l'aeroport a Reykjavík. Ens trobem a la recollida de maletes, la meva motxilla és dels primers trastos que treuen el cap per la cinta transportadora, esperem, però les seves maletes no arriben. Són les dues de la matinada hora local, les quatre en el nostre rellotge biològic, fa fred, a l'aeroport hi ha ben poca gent, la mainada es posa nerviosa, i els pares, amb un somriure d'orella a orella els animen: estan de vacances, i la pèrdua de les maletes és l'inici d'una aventura!
Els acompanyo de mostrador en mostrador i faig d'intèrpret seva i d'unes quantes parelles més que amb lleganyes a la cara intenten aconseguir un cotxe de lloguer, si pot ser, amb canvi manual. Pels volts de les tres, fem cap a Reykjavík, és de nit, la carretera és estreta, es posa a ploure, i el germà gran, amb cara de circumstància la deixa caure: « doncs, espero que demà Islàndia estigui millor perquè de moment, a l'avió i ara no m'ho estic passant gaire bé ». Els adults ens mirem i entre el cansament, la foscor i el fred, ens agafa un atac de riure.
A les quatre, negra nit, ens plantem a Reykjavík, ells se'n van a l'hotel i jo me'n vaig al port, a veure si veig arribar els pescadors. Fa fresqueta, m'acompanya una motxilla de 12 quilos, però, què carai, ja sóc a Islàndia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada