diumenge, 29 de juny del 2008

Coses que em sorprenen del Canadà



El sedenterisme. La gent no camina. Quan dic no camina, vull dir que NO CAMINA. El primer dia, després d'una dutxa i un sopar d'allò més merescuts, la filla de la dona amb qui m'estic (encara no ho he dit, estic a casa una àvia i la seva filla) em va proposar d'anar a buscar un gelat. I clar, amb l'efecte jet-lag, la inocència que em caracteritza, i l'estat de somnolència agut, per un moment vaig pensar: « calla! l'oportunitat perfecte per fer un tomb, veure el barri, i parlar amb la noia ». Doncs no, amb el pijama posat, vam pujar al cotxe, i vam anar fins al « fast-food » més pròxim on ens van servir uns gelats sense baixar del cotxe. Sabeu aquells posa-gots que tenen tots els cotxes i que acaben servint de magatzems de monedes i klinex? Doncs aquí els fan servir per transportar fast-food des de l'establiment a casa, quan no s'ho foten dins el cotxe. 

També amb el tema de caminar, res d'anar al centre de la ciutat, o a l'escola a peu. Ho vaig insinuar, i sort que estaven asseguts perquè si no, haguessin caigut de cul. De fet, avui, d'amagatotis he anat fins al centre a peu (d'acord, 50 minuts, però feia bon temps) i m'he creuat amb 8 éssers vius: 3 homes i 5 gossos. 

5 gossos. I és que la gent aquí té molts animals. Gossos, gats i ocells. Totes les cases tenen animals de companyia, i hi ha un munt d'establiments dedicats al menjar d'animals. A la casa on sóc hi ha dos gats i un gos. Dos gats, un gos i una casa tota amb moqueta al terra, una combinació fantàstica.

Coses que m'agraden del Canadà (so far)



La gent es lleva amb les gallines, ben d'hora, esmorza, va a l'escola, dina a les 12 i sopa a les 6. Després es té temps per passejar, llegir, treballar, mirar la tele, etc. I a les 11 al llit. El dia queda d'allò més aprofitat i es va a dormir amb la digestió feta.

El verd. Boscos, boscos, herba, gespa, llacs, boscos, arbres. Fins i tot al centre de Toronto hi ha espais verds i carrers amb gespa que es pot trepitjar. Sí! perquè aquí plou, i la gespa es pot trepitjar, no és una espècie en vies d'extinció com a casa nostra. Exòtic, oi?

El cafè. Un noi canadenc, quan preparava el viatge em va dir: enlloc trobaràs cafè millor que a Guelph. I jo, sí, clar, segur! Pensant en el cafè italià i amb llagrimes als ulls quan m'imaginava els gots de vuit litres plens d'un ungüent marronós d'allò més sopistós que comercialitzen per terres americanes amb el nom de cafè... Doncs bé, he de dir que els qui busquin els « cafès americans », tranquils, que a totes les cases tenen cafetera elèctrica que treu aigua de canal. Però per als adictes als expresso, no patiu, podeu venir al Canadà sense problemes. Fa uns anys que s'han posat de moda els « cafès europeus »: bars on serveixen expressos i derivats (lattes, capuccinos, etc) i són una meravella. Molt millor que molts cafès d'alguns bars catalans... Del cafè, els més freakes n'han fet una religió, i la veritat és que en només quatre dies, puc dir que he pres alguns dels millors cafès de la meva vida.

L'amabilitat dels conductors d'autobús. Els conductors d'autobús són d'allò més simpàtics i amables. T'indiquen quina ruta has de fer, on has de baixar, són molt flexibles amb el tema tiquets (avui no he pagat) i si els ho dius, paren i obren les portes a qualsevol punt del circuit encara que no hi hagi una parada. Igualet, igualet que a Barcelona.

Anada




5.00 Aeroport del Prat, un munt de pares, mares i nens amb maletes de 30 kg fent cua davant del mostrador d'Air France.

7.25 Embarquem. 27 nois i noies. 2 monitores.

8.00 Amb una mica de retard, s'enlaira l'avió.

9.50 Arribem a Charles de Gaule, París. Ens posem a corre com uns deseperats. Tenim 50 minuts per travessar la terminal, passar el control de metalls i líquids i embarcar. El personal de CDG ens escorta de porta a porta amb walki-talkies.

10.40 Embarquem. S'enlaire el segon avió, un jumbo tamany XXL. Ens esperen vuit llargues hores de vol. Galetetes salades. Aigua. Macarrons. Aigua. Formatge. Aigua. Iogurt. Aigua.

1.00 (hora canadenca) arribem a Toronto. Duana. Maletes. Autobús (model Simpson). A les 4 arribem a Guelph. Famílies. Dutxa. Llit.

dimecres, 25 de juny del 2008

compte enrere

Motxilla a punt

casa més o menys presentable

Canadà

Canadà

Canadà

dissabte, 14 de juny del 2008

dijous, 12 de juny del 2008

Venezia



Venezia

dimarts, 10 de juny del 2008

Everything's gonna be alright


But I look at you, warm in your dream
While your mobile dances above
And I think to myself
It's a beautiful night
And I know everything
Is gonna be alright
Yes now I know
It'll be alright


divendres, 6 de juny del 2008

Été à Paris





American Pie


We started singing,
"bye-bye, miss american pie."
Drove my chevy to the levee,
But the levee was dry.
Them good old boys were drinkin’ whiskey and rye
And singin’, "this’ll be the day that I die.
"this’ll be the day that I die."

Oh, and there we were all in one place,
A generation lost in space
With no time left to start again.
So come on: jack be nimble, jack be quick!
Jack flash sat on a candlestick
Cause fire is the devil’s only friend.

Oh, and as I watched him on the stage
My hands were clenched in fists of rage.
No angel born in hell
Could break that satan’s spell.
And as the flames climbed high into the night
To light the sacrificial rite,
I saw satan laughing with delight
The day the music died

American Pie, Don Mclean

diumenge, 1 de juny del 2008

the boy with the arab strap


L'altre dia un amic em va dir que no entenia això d'un sol amor etern. Que ell, s'enamorava unes vint-i-quatre vegades al dia.

Per a mi, avui ha estat una cançó.

the boy with the arab strap

Belle & Sebastian